EDITORIAL
Quan es va reunir el consell de redacció d’ encesa literària per confeccionar aquest número i vam acordar dedicar el quadern central a les revolucions, el primer que em va venir a la memòria van ser uns versos d’Ángel González:
Te llaman porvenir
porque no vienes nunca.
Te llaman porvenir,
y esperan que tú llegues
como un animal manso
a comer en su mano.
Pero tú permaneces
agazapado no se sabe dónde.
Penso que no podem imaginar un demà sense mirar al passat: l’ahir —el nostre i el del lloc on vivim— sempre ens dóna claus identitàries, arrels del nostre ser i sentir convertides en l’equipatge amb el qual podem viatjar a l’avenir, o això creiem.
Així, el títol d’aquest editorial també és deutor d’un vers d’Ángel González, ja que no podem començar sense acabar l’inacabat, el que resta pendent, el que sembla oblidat i de sobte emergeix amb força insospitada. I moltes de les revolucions del passat han mort inacabades, i altres, més silencioses i invisibles, canvien el nostre món i les nostres vides sense ser conscients de les seves repercussions. D’això tracten els textos que componen el quadern central: de l’etimologia de la revolució, de la revolució científica i tecnològica, de la revolució en el model familiar, de la vida revolucionària i, també, de la Matemàtica de la Història.
Com sempre, les pàgines d’encesa literària s’il·lustren amb l’art de Fidel Aguilar, el mitificat i malaguanyat artista gironí, un escollit, mort prematurament. Un artista que va viure en un temps entre trist i il·lusionat, un temps de creació i destrucció, un temps d’avantguarda artística que Antoni Gaudí va definir com «la línia recta de l’home i la corba de Déu en harmonia».