Les persones, més que els personatges, que viuen (que fan via) en aquests relats estan condicionats, com tothom, per les seves necessitats, manies i pulsions sexuals, que alguns gosarien qualificar de perversitats. Són homes i dones de tota mena que busquen el plaer, que es busquen entre ells i que entrelliguen les seves morbositats. Des del primer aprenentatge sexual fins a les preferències físiques dels protagonistes, passant per les fixacions i el fetitxisme que els provoquen algunes obres d’art, es lliuren a la seva passió amb gràcia, vehemència i punt d’honor.
Quan Carles McCragh va començar a escriure’ls, volia fer que tots fossin ficció menys un, i així qui ho llegís hagués d’endevinar quin era el real. Ara, tal vegada seria a l’inrevés: quin no és el real?
La paraula perversió ve del mot llatí pervertĕre i significa «invertir» o «canviar». Ningú no podrà dir seriosament que el seu origen tingui cap malícia.
Com va dir Graham Greene: «Una passió ha de tenir quelcom de clandestí, de transgressor i de pervers». Siguem, doncs, apassionats i perversos. També llegint.