Beatlemania. Una crònica personal

arlar de Josep Maria Francino és parlar dels Beatles. El seu nom ha estat vinculat a la banda de Liverpool de fa molts anys. Els seus arxius han estat un fons de recerca per a la majoria dels llibres que s’han publicat a l’Estat, la seva col·lecció s’ha pogut veure i admirar en exposicions arreu, l’hem sentit en programes de ràdio, xerrades, taules rodones, presentacions...

Beatlemania. Una crònica personal és un relat apassionant de la vida beatlemaníaca de Josep Maria Francino. Molts ens sentirem identificats amb la seva passió, sentirem també una sana enveja quan llegim les pàgines dedicades a l’actuació dels Beatles a Barcelona, mirarem les fotos amb admiració i devoció...

Però aquest llibre també és la crònica d’una època en què l’arribada de la música rock va ser una alenada d’aire fresc per a una joventut que vivia ofegada per la dictadura. Eren els temps en què la música, el rock, els Beatles com a símbol, van ser la vàlvula d’escapament juvenil i el nexe de connexió amb la joventut mundial. Eren temps de ràdio, de guateques, de formació de grups juvenils que volien imitar els seus ídols, de revolta, de cabells llargs, de texans de pota d’elefant. I sí, dels Beatles com a símbol de llibertat. De fet, ni el règim franquista es va atrevir a prohibir el concert de la Monumental.

< llegir un fragment >